Camila ha estat trasplantada dues vegades de pulmó, ha superat incerteses per la seva greu malaltia i inclús va ser-hi molt a prop de la mort. La Mònica Sanz, la seva amiga i mestre de cant, han compartit la passió que ha ajudat a la Camila a no perdre l’esperança de viure, la música. Abans del segon trasplantament va conèixer l’Albert Bosch en el moment que marxava a fer l’Everest, en aquella emotiva trobada van dir-se que tots dos tenien un nexe d’unió comú, per assolir els seus objectius necessitarien l’oxigen, és quan van prometre’s que l’Albert li dedicaria el cim més alt del món però amb la condició que ella se n’havia de sortir del segon trasplantament. No només se’n va sortir sinó que va escriure-li i dedicar una cançó titulada “Lo puedo conseguir” que la va interpretar a la celebració que va fer l’Albert a l’assolir els Set Cims més alts de cada continent. Dos anys més tard, l’Albert va realitzar la seva següent aventura, una expedició amb total autonomia amb l’objectiu de travessar l’Antàrtida de la costa fins al Pol Sud commemorant el centenari de l’arribada d’Almundsen. El seu company Carles Gel que va haver d’abandonar quan tan sols duien 35 km, va ser quan l’Albert va decidir fer en solitari els més de 1.300 km que faltaven per assolir el seu objectiu. Més de 40 dies en solitari amb esquís i arrossegant un trineu amb més de 150 kg. el seu únic contacte era un bloc on escrivia cada dia una petita crònica del dia i un telèfon via satèl·lit on mantenia el contacte amb la seva família. Allà mateix, des de l’Antàrtida, l’Albert va prendre el compromís que el seu proper projecte seria fer possible el somni de Camila, donar a conèixer les meravelloses cançons que componia buscant la manera d’aconseguir els diners per editar-li el seu primer disc. Va ser en aquest precís moment quan vaig posar-me en contacte amb ella perquè precisament estava realitzant el documental de l’aventura de l’Albert (connectàvem cada dia via mail i l’orientava del què hauria de gravar) i en conèixer-la vaig copsar l’energia positiva que desprenia, la Camila va obrir-me els ulls i generar una infinitat de bones sensacions. La vaig entrevistar per fer-la aparèixer un moment en el documental i va ser en aquell moment que va dir-me que havia fet una altra cançó també dedicada a l’expedició que estava fent l’Albert i és la música que tanca el documental, quina canya! Aquesta aventura podeu viure-la i veure-la amb tots els seus detalls en el documental “2.304.400 Passes” que vaig tenir el plaer de poder dirigir.
Doncs ha arribat el moment, el disc ja és una realitat i jo he tingut el plaer de participar-hi realitzant el seu primer videoclip. He de dir-vos que he estat davant de molts artistes, molt de consolidats i d’altres que els he vist començar de zero, créixer i triomfar, aquests precisament són els qui, en el seu primer videoclip, ja veus una mena de talent especial quan graves el primer pla, notes com comuniquen amb la càmera i la traspassen, va passar-me especialment amb “Suma y sigue” el primer clip dels Estopa, o amb “Tu me das” d’Antonio Orozco, ja veies que arribarien molt lluny per la màgia que es produïa en el moment de gravar. Amb la Camila em va passar el mateix, el primer pla que vaig gravar (he de confessar que sempre són els més difícils perquè hi han moltes expectatives posades en el que fas) va produir-se aquesta màgia que en parlo, el dolç rostre de Camila traspassava més enllà de l’òptica i és quan la imatge es converteix en alguna cosa més sensorial.
Des d’aquí li desitjo a CHANCE tota la sort del món (que la té i el nom ho reflexa) i que la seva música arribi arreu del planeta per envair de bon rollo el nostre planeta que bona falta li fa.
